Nucli històric de Navata

Ressenyes històriques

(Realitzada per a Joan BADIA HOMS, historiador)

Els primers documents

Les primeres i escasses notícies històriques conegudes fins avui, del segle X, que fan esment al lloc de Navata, del comtat de Besalú, no haurien d’ésser necessàriament objecte d’aquesta memòria, però algunes inexactituds o contradiccions que es van repetint fins a obres força recents, ens inviten a fer algunes precisions o aclariments que creiem de cert interès. El document més antic cita el nom de Navata de manera indirecta, com a límit d’una possessió, dita vil·la o feu de Llebrers. Es tracta de la donació feta pel bisbe Gotmar de Girona a la seu gironina, el 10 de maig de l’any 948, de la vil·la anomenada Leporarios que tenia un terme situat a l’extrem de migdia de l’actual municipi de Navata, ja que hi consta que limitava amb els rius Fluvià i Algama, amb els termes de l’actual veïnat de la Palma (Batipalmas), Orfes i Espinavessa (a més d’altres noms d’afrontaments més difícils d’identificar), i pel nord amb el torrent que dividia Leporarios de les terres d’Oliveda i Navata (sembla força clar que el lloc d’Oliveda, després mas Oliveda, documentat als segles XI i XII, era el veïnat de masies disperses de l’entorn de l’actual mas Camps, abans mas Ferrer).

D’aquest document de donació episcopal se’n conserva, excepcionalment, el pergamí original a l’Arxiu Capitular de la catedral de Girona, però no va ésser publicat fins a 1985, a la monografia  “Navata” de Marquès i Constans i en un altre estudi quasi coetani. (1) La seva datació no va ésser, però, ben interpretada en aquestes primeres publicacions. Per errors de transcripció i  segurament per creure que pertanyia al temps de l’emperador franc Lluís el Piadós, hom li atribuí la data 14 de març de l’any 846. A la monografia esmentada, mentre a l’apèndix documental hi figura aquesta data errònia, de manera incoherent als comentaris del text s’indica el 14 de març del 948. Aquest darrer any és correcte, però no el dia, ja que el document és del 6 dels idus de maig de l’any dotzè del regnat de Lluís, fill del difunt Carles: el rei Lluís d’Ultramar (936-954), fill de Carles el Simple. La data correcta -com ha estat recollit en estudis posteriors que publiquen el text amb tot rigor-, és, com hem indicat i sense cap mena de dubte, el 10 de maig de l’any 948. (2) Tanmateix, aquelles primers inexactituds deuen haver motivat que encara en una obra recent, força utilitzada pels historiadors, hi figuri que el primer esment conegut de Navata és de l’any 964, ignorant el document fins ara comentat, 25 o 26 anys anterior. (3) De l’11 de setembre del 964 seria, segons alguns autors, la donació que el comte Sunifred de Besalú va fer als esposos Fredeló i Gerberga d’un alou situat als termes de Navata i Cacavaz. (4) Vet aquí, però, que en aquest cas també hi ha una contradicció en la data, doncs seguint el còmput més fidedigne dels anys del regnat de Lotari, en el darrer recull documental on s’ha publicat es considera de
l’any 963. (5) De l’indret de Cacavaz, esmentat juntament amb Navata, i per tant a la seva rodalia o  proximitat, no sembla que hagi perdurat cap derivació del nom altmedieval que ens permeti
situar-lo. Ha passat força desapercebut que, amb una grafia sensiblement diferent, quasi sense dubtes el mateix lloc ja surt esmentat en un precepte del rei Odó de l’any 889 a uns particulars, a qui confirmava entre d’altres possessions del comtat de Besalú, les que tenien al vilar Cacaiavi, amb els masos i terres que havien estat dels difunts Tructimari i Radó. (6) Aquests darrers són, per tant, noms de persona i no topònims com erròniament ha estat assenyalat. (7) Una altra qüestió en certa manera enigmàtica és la d’on cal situar exactament la vil·la o feu de Llebrers (Leporarios). Devia ésser una possessió força valuosa, que trobem documentada ja abans de la notícia comentada de 948, en un judici de l’any 913 sobre l’església de Sant Esteve de Canelles. Hi consta que el seu terme arribava als límits del vilar Laborarios, fins al torrent Algama. Posteriorment, l’any 1019, a la dotació de la canònica de la seu de Girona pel bisbe Pere de Carcassona i la seva germana, la comtessa Ermessenda, hi figura el fisc de Lebrers  amb les seves pertinences. Aquest domini hauria passat després, del tot o en part i en un moment indeterminat, a la canònica de Sant Joan de les Abadesses -i no pas al monestir de Ripoll, com s’ha afirmat. L’any 1128 l’abat de Sant Joan renuncià al que tenia a Ordis i al feu de Llebrers (ipso fevo de Lebres) a favor del bisbe i els canonges de Girona. (8) Més tard, la propietat de Llebrers fou reclamada pel cavaller Ramon de Juià, però una sentència de 1201 va ésser favorable al bisbat de Girona. Té interès una relació que cal datar cap a l’any 1220, dels censos que rebia la seu de Girona pel domini de Llebrers (Leprariis), aportats pel Mas Guillem de Jonquerol, Berenguer d’Algama, Joan de Costa, el Mas Calvera de Costa i Pere Vidal de Villortugan. El mas Jonquerol, de Llebrers, va ésser concedit pel bisbe al prevere Guillem Gaufred del capítol de Girona, l’any 1254. L’any 1319 el bisbe Pere de Rocabertí, davant dels actes de rebel·lia del seu castellà Ramon Arnau de Palol, signà una permuta per la qual va accedir al domini total del castell de Sant Sadurní (Sant Sadurní de l’Heura, al Baix Empordà) i a canvi cedí a la pabordia dita “del mes de Juliol” del capítol de la catedral, alguns drets de capellanies i també el feu de Llebrers, que consta situat dins el terme de Navata: redditus feudi de Lebres in termino de Navata. (9) No coneixem altres notícies documentals posteriors sobre el lloc de Llebrers -almenys amb aquest nom- que hagin estat divulgades. El futur treball de camp i més recerca toponímica, segurament ens aportaran nous indicis per acabar-ho de confirmar, però, com ja s’havia precisat fa alguns anys, (10) no hi ha dubte que podem situar el territori del domini medieval de Llebrers, gràcies sobretot als afrontaments del document del 948, a les terres més  meridionals del municipi de Navata, entre la riera Algama i el rec de les Fontetes, al nord, i el Fluvià i el límit amb Espinavessa (municipi de Cabanelles), al sud (contrada on també hi ha el Puig de les Forques, on s’hi hauria dreçat el símbol jurisdiccional dels barons de Navata). A aquest paratge hi pertanyen el mas Casagran, els masos Llambert de Dalt i Llambert de Baix -segurament l’espai central- i el mas Jonquerol, nom que ha perdurat des d’època medieval, citat com a pertanyent a Llebrers en els documents dels anys 1220 i 1254, que també ens permeten suposar que per llevant el terme de Llebrers arribava fins el Mas Algam. Sense voler indicar que forçosament s’ha produït una total continuïtat dels habitatges de l’Edat Mitjana en els mateixos llocs fins a data recent, val la pena destacar que hem anomenat cinc masos actuals, i que també eren cinc masos o caps de casa els qui, vers 1220, tributaven censos al bisbat per la possessió de Llebrers, segons el document copiat al “Cartoral de Carlemany” que hem esmentat més amunt. Com s’ha anotat al principi, semblava convenient el comentari que precedeix obre els primers documents, amb la intenció de clarificar algunes dades equívoques que es troben a la bibliografia existent, i també per aportar un breu recull de les diferents notícies conegudes, per ordre cronològic, ja que en els estudis que fins ara s’han publicat de vegades hi apareixen incompletes, o bé desordenades i disperses pels diferents capítols.

 

El castell i la parròquia antiga

Mapa del casc antic de Navata, any 1864. Autor: Arquitecte Josep Papell de Figueres.

 

 

El poblament del terme a l’època altmedieval –almenys fins a la segona meitat del segle XIIIera eminentment dispers, amb dos punts fonamentals, separats i relativament distanciats, representatius, respectivament, del poder civil o feudal i de la preeminència religiosa: el castell de Navata i la primitiva església parroquial de Sant Pere de Navata.

Del castell termenat dels barons de Navata en queda un important conjunt de ruïnes, amb parts dels llenços i els valls de l’extens recinte fortificat, amb una torre cilíndrica i la capella  ardoromànica, que era dedicada a sant Joan, en dos dels seus angles. Es troba al sector sud-oest del terme municipal, en un planell, vora d’un cingle sobre el curs de la riera Algama; un  indret avui deshabitat (és conegut popularment com “el Castell dels Moros” com tants altres castells i ruïnes del país).

En aquest lloc, entre les ruïnes de la fortalesa medieval i el seu entorn, hi ha estat detectades restes evidents de poblament d’època romana, fruit de simples prospeccions visuals, sense haver-s’hi realitzat cap excavació. Els senyors feudals que varen adoptar l’apel·latiu o cognom “de Navata”, ja són documentats cap a mitjan segle XI. En un conveni entre Bernat Adalbert de Navata i el bisbe de Girona, de 1072, ja es fa esment del castell. El llinatge de Navata va tenir gran ascendent dins el comtat de Besalú; eren comdors de la cúria comtal i disposaren d’amplis dominis. El castell fou el centre de poder de la baronia de Navata.

A la primera meitat del segle XIII Arnau de Navata també era senyor de Peralada, com a feudatari del vescomte de Rocabertí. L’any 1249 es va convenir el matrimoni entre Dalmau de Rocabertí i Ermessenda de Navata, pubilla i hereva del dit Arnau. D’aquesta manera els Rocabertí ajuntaren els dominis vescomtals de Peralada i de la baronia de Navata que seguí en el seu poder fins a la fi de l’Antic Règim. A l’època moderna la batllia de Navata, a més d’aquest poble i terme comprenia els d’Ordis, amb el veïnat de Pols, Espinavessa i el lloc de la Palma. (11) De l’església parroquial en tenim una primera notícia coneguda de l’any 1019, a la dotació de la canònica de la seu de Girona, ja esmentada. Aleshores, per tant, ja existia, i no sabem des de
quan. El bisbe va cedir, entre d’altres, la parròquia de Sant Pere de Navata amb totes les seves pertinences. Té interès un dels diversos convenis del segle XI, en els quals el senyor de Navata
jura fidelitat i promet ajut al bisbe de Girona en cas de conflicte armat. Cap el 1093, un d’aquests juraments anomena la força (fortedam) que hi ha, o hi haurà, al voltant de l’església.
(12) Sembla molt clar que es parla d’una sagrera o cellera: l’espai inviolable, de trenta passes, a l’entorn de les esglésies, d’origen molt antic, però normalitzat sobretot des del segle XI. La sagrera o cellera emparava el cementiri i després s’hi van arrecerar els magatzems de les collites, els cellers, i també els habitacles, configurant els nuclis de poblament al voltant dels temples, sovint defensats amb obra de fortificació, com sembla que hauria estat el cas de la parròquia de Navata.

L’església romànica de Sant Pere de Navata, la parròquia medieval, es troba a cosa d’un km. al sud de la vila, al veïnat de Can Miró, format per quatre cases que són el record de l’antiga  cellera, el primer nucli de població relativament compacte del terme que tenim documentat i ha perdurat. El casal de Can Miró, el més proper a l’església, al seu costat de migdia, ha donat nom al barri. Ja hi ha documentat un Miró com a cap de casa de l’any 1341, i encara trobem a l’amillarament de Navata del 1879 que Joaquim de Miró i Marull era propietari de Can Miró i que el 1909 ho era Marià Miró de Sarriera. (AMN) Segurament el cognom ha perdurat fins a temps més proper. Però això no justifica de cap manera que l’”Església Vella” de Navata hagi estat citada de manera impròpia en algunes obres i guies com “Sant Pere de Miró”, senzillament perquè és l’església parroquial antiga de Sant Pere de Navata i no té cap altre nom. Fins al segle XVII no va ésser substituïda per la nova església parroquial construïda al nucli de la vila, beneïda l’any 1646, com veurem més endavant. A més del culte principal a sant Pere, amb la seva confraria, hi van ésser importants les confraries de la Mare de Déu Antiga, documentada l’any 1300, que venerava la imatge gòtica d’alabastre de la Verge, avui al MNAC (una còpia es pot veure a l’església parroquial), de les Onze Mil Verges (1400) i del Roser (1591). L’església antiga de Sant Pere de Navata, al veïnat de Can Miró, és un dels temples romànics més interessants de la comarca, que destaca per les seves proporcions, la volta apuntada, la portada amb la seva escultura, el conjunt de ferro forjat dels batents de la porta, les restes de pintures murals de l’absis, etc. (segle XII). (13)

 

El seu misteri més aparent són els elements del costat nord de la nau, uns arcs cegats, l’arrencada d’un arc transversal i restes de fonaments en el terreny proper, ens indiquen que l’edifici actual tenia una construcció afegida en aquest costat. El mateix succeeix a la banda de migdia on hi incideix la resta d’un mur que tampoc no es pot interpretar adequadament. L’excavació arqueològica de l’entorn de l’església romànica no hi ha dubte que proporcionaria dades d’un gran interès per a conèixer la seva estructura originària, o la que fou projectada. I segurament donaria informació molt valuosa sobre l’espai de la cellera medieval, probablement fortificada.

Tant o més interessant seria l’estudi arqueològic de l’àmbit del castell de Navata on, com ja hem indicat, hi han estat identificades restes indubtables de poblament romà. La toponímia ens deixa entreveure que en altres punts del terme hi pot haver jaciments de l’Antiguitat (els Vilars, per exemple), però és indubtable que el castell medieval va ésser aixecat en un indret que ja havia estat habitat en època romana. D’altra banda, seria important poder esbrinar l’estructura arquitectònica interna i molts altres aspectes del castell, ara desconeguts. I no és cap disbarat pensar en la possibilitat que hagués existit un procés d’encastellament, encara que no estigui documentat. Es a dir, potser es demostraria la probable existència (o la inexistència) d’un nucli primitiu de poblament arrecerat vora la fortalesa medieval, que podria haver desaparegut amb la gran mortaldat produïda per les epidèmies de la primera meitat del segle XIV, sobretot la Pesta Negra de 1348. El més assenyat seria, tanmateix, ajornar aquestes propostes d’excavacions fins que la praxi de l’arqueologia d’època medieval sigui una disciplina més habitual i reconeguda en el nostre país, amb una nòmina prou acreditada i eficient de veritables especialistes.

 

La vila de Navata: l’Hospital, origen de la vila

El ferment del nucli de població de l’actual vila de Navata sembla fora de dubte que va ésser l’”hospital de pobres”, fundat prop del camí medieval de Figueres a Besalú, segurament cap a la meitat del segle XIII. Se sap que ja existia l’any 1283, però es desconeix l’acta fundacional. Cal suposar que hi tingueren participació els barons de Navata. Seria, sens dubte, un establiment hospitalari com tants altres sorgits a l’Edat Mitjana, sobretot els situats vora dels camins, que no sols acollien malalts i pobres, doncs també servien de refugi de mendicants, pelegrins i simples vianants. Cal tenir en compte que el camí que passava per Navata comunicava llocs tan importants com Roses i el seu port, Castelló d’Empúries, capital de comtat, i la vila reial de Figueres amb Besalú, Olot i les terres de muntanya, i que en aquest punt hi confluïen els camins secundaris que portaven a les poblacions properes (Lledó pel costat nord; Canelles i Pontós, pel sud, etc.)

L’hospital degué prosperar gràcies a deixes i llegats de particulars, com el que ja està documentat l’any 1307. Sembla que molt aviat començà l’establiment de cases a la vora de l’hospital, origen de la vila que, en principi, va agafar el nom de la institució benèfica. Dins del segle XIII, l’any 1290, ja s’anomena la Villa Hospitalis i el 1291 s’esmenta una persona dita “de l’Hospital”. Encara és citada amb el nom de “Vila de l’Hospital” l’any 1386 i també el 1448. No sabem si es pot identificar amb la “Vilanova” de Navata de l’any 1362, ja que consta que només tenia cinc masos. Al segle XV -i segurament ja al XIV-, la vila s’hauria consolidat com un nucli compacte i ben estructurat amb carrers; en aquesta època consta que l’hospital era administrat pels cònsols de la vila de Navata i pel rector. A final del segle XVI va interessar fer passar el camí ral, que passava una mica apartat vers migda, per l’interior de la vila, pel costat de l’hospital. A la concessió de fira anual a la vila pel rei Felip III de 1599, es determina que “…per quant lo camí real qui va de la vila de Besalú a les viles de Castelló d’Empúries, vila de Figueres i altres parts, lo qual discor per lo terme de Navata, és lluny de la dita vila, que puguen mudar lo dit camí i fer-lo passar pel mig de la dita vila de Navata o prop de dita vila allà aont aparrà als cònsols i consell de dita vila…”.

L’hospital tenia una capella dedicada a sant Antoni Abat, que és citada a la visita pastoral de l’any 1324, on s’havia creat un benefici a l’altar d’aquest sant. Més tard, el 1351 la família Frigola hi fundà un altre benefici i altar en honor del Sant Esperit. Els anys 1380 i 1382 s’esmenta la Confraria de Sant Antoni, en motiu d’uns censos de blat aportats pel vescomte Felip de Rocabertí, baró de Navata. Hi ha diferents notícies posteriors de la capella de Sant Antoni de l’Hospital, amb els dos beneficis; la darrera de l’any 1641. L’any 1617 hi havia estat fundada la Confraria de la Mare de Déu del Carme, ajuntant-li els dos beneficis, amb l’intent d’establir un convent carmelità a l’hospital. La universitat de la vila va cedir “la casa de la vila de l’hospital” i els seus horts, i un frare en va prendre possessió, però la condició que hi habitessin almenys dos religiosos es va incomplir i el convent no prosperà. Amb la construcció de la nova església parroquial al nucli de la vila, a partir de 1640, la capella de l’hospital s’hauria abandonat, doncs l’any 1776 consta que l’altar de la M. de D. del Carme amb els dos antics beneficis, havien estat traslladats a una capella lateral de la dita església parròquial; sembla que aquest trasllat s’hauria produït ja el 1713. (14) La decadència de la capella deu indicar també la del mateix hospital, com a establiment en ús. L’any 1856 no existia i en quedaven unes poques rendes que es destinaven a l’obra de l’església parroquial. (ACA – ADG – AHG)

Es desconeix quan va desaparèixer, però els edificis que avui veiem al lloc on estava erigit ens en poden donar algun indici. Es un fet conegut que l’hospital i la capella de Sant Antoni eren situats al costat de ponent de la Plaça Major (“Plaça de la Vila”), a l’inici del carrer del Pare Planas (abans carrer de la Presó), exactament on hi ha l’antiga casa Vilar, ara Solà (nº 1 d’aquest carrer); és a dir pràcticament en el punt central del conjunt urbà antic, prop de l’encreuament dels eixos principals de la trama urbana: el carrer Gran i el carrer de Sant Pere, de ponent a llevant, i el dit carrer de la Presó i el carrer Empordà, de nord a sud. Can Vilar era el casal d’un llinatge notable de la població: al segle XVIII Antoni Vilar era familiar del Sant Ofici, segons consta en una llinda de la casa i a la seva làpida sepulcral a l’interior de l’església. A la llinda de la portalada hi ha gravat l’any 1718 (a l’interior hi trobem inscripcions amb els anys 1732 i 1751). (APÈNDIX I) Es tracta clarament d’una casa pairal, sense restes aparents de l’edifici hospitalari d’origen medieval que la precedí. Hom creu que la capella de Sant Antoni estava situada a l’actual pati posterior de la casa, on hem comprovat que no se’n conserva cap rastre. Tot sembla indicar que el conjunt edificat de l’hospital i la seva capella haurien estat enderrocats totalment l’any 1718 o poc abans.

Al costat de migdia d’aquesta casa hi ha la de Can Davall (Plaça de la Vila s/n), actualment intercomunicada amb Can Vilar. Es un edifici més vell, amb dates a les façanes de 1604 (AP. I); per tant hauria conviscut en l’immediat veïnatge amb l’hospital, en els darrers temps, decadents, de la seva existència. La vila de Navata ha conservat, en les seves festivitats, el record de l’hospital medieval. Avui encara les dues festes majors són la d’hivern, per sant Antoni (17 de gener), i la d’estiu per la diada de la M. de D. del Carme (tercer diumenge de juliol).

 

La vila i els seus habitants; el mercat i la fira

Encara que no sigui aquest el tema concret del present treball, indicarem breument que en la documentació dels segles XV al XVIII, els habitants de la vila i terme de Navata són, en una gran part, pagesos i treballadors del camp. Tanmateix, la ramaderia ovina devia ésser una activitat quasi preponderant, perquè en un percentatge molt alt els habitants del nucli de la vila tenien l’ofici de paraire, dedicats, doncs, al treball de la llana en totes les seves varietats. També degué tenir el seu per, segurament encara en època medieval, l’activitat dels calderers o perolers que ha donat nom a un carrer de dins la vila; per tant, es possible que s’haguessin organitzat en gremi.

Un ofici que s’endevina pròsper és el de ferrer. Hem transcrit el contracte de lloguer de la botiga de ferrer d’Antoni Casamor de 1657, amb el seu inventari. (AP. IV) El llinatge Casamor d’importants terratinents hauria tingut, doncs, aquest ofici originari. La notable casa pairal dels Casamor va ésser construïda de soca-rel al sector nord de la vila, per Jaume Casamor i Mateu
(“familiar del Sant Ofici”), com es desprèn de les inscripcions de les llindes. (AP. I) Quan la població disposà d’un règim de govern ben estructural (la universitat) amb cònsols i consell, l’explotació del subministrament bàsic d’aliments i alguns serveis era un dret de la dita universitat que se subhastava cada any a la plaça. L’arrendatari havia de complir una sèrie de clàusules. Ens ha semblat d’interès reproduir, en apèndix, unes mostres d’aquests contractes, del segle XVII: arrendaments de la carnisseria, la fleca, la taverna i també el “costellatge”, que era un impost que es cobrava pel pas de bestiar pels camins del terme. Hi hem afegit, per il·lustrar aquesta breu pinzellada sobre la vida del poble i la seva evolució, les clàusules de subhasta del subministrament de sal i tabac, ja de principi del segle XIX, i dos pregons o crides públiques de 1720 sobre la funció del mostassaf (que controlava els pesos i mesures i els  preus) i per prevenir el contagi. (AP. IV)

Ja als primers temps de la consolidació del nucli urbà de la vila vora l’hospital, el rei Jaume II, a precs del baró Guerau de Rocabertí, amb un privilegi de data 11 de maig de 1317, va concedir
la celebració del mercat setmanal de Navata que tindria lloc cada divendres. En un document de l’any 1402 per calibrar una quantitat determinada de blat s’esmenta la “mesura del mercat
de Navata”.  A final del segle XVI, el 13 de juliol de 1599, el rei Felip III atorgà la fira anual de Navata de dos dies de durada: el dia de Sant Antoni (17 de gener) i l’endemà, i també la celebració de mercat setmanal cada dissabte. (ACA) Això darrer deu voler dir que el mercat del divendres concedit per Jaume II potser havia desaparegut.

A partir d’aquest moment l’esplanada situada a la sortida del portal del Batlle es devia anar configurant com l’indret on s’organitzaven les fires i els mercats. Encara avui la plaça és coneguda popularment com el Firal. Hem pogut comprovar a l’arxiu municipal (AMN) que aquest era també el seu nom oficial encara l’any 1951. Posteriorment el nom tradicional es va  anviar per l’actual de Plaça de Sant Antoni (potser perquè les fires se celebraven per la diada del sant?). Si considerem que el nom de Sant Antoni és una mica repetitiu a la població, ja que a intramurs hi ha el carrer de Sant Antoni (nom ja documentat al segle XVI) que, a més, té annexa la petita placeta de Sant Antoni, potser estaria bé recuperar, oficialment, el topònim “el Firal”, antic i popular. L’any 1955 un espai de la població duia el nom de “Plaça del Vi”, evidentment lligat amb el mercat. (AMN) En època medieval existia el “notari del castell de Navata”. Hi ha notícies de diversos notaris del castell que s’anaren succeïnt des de 1272. (15) Quan el nucli de la vila va ésser prou important, s’hi establí la notaria, que va perdurar, sembla, fins un moment que no podem determinar del segle XIX. Sabem que als anys 50 del segle XVII la notaria i vivenda del notari es trobava a l’edifici conegut com “la Casa del Fuster”, al carrer de Sant Antoni. (AHG) L’any 1879 ja no hi  avia notari a Navata, però es conservava memòria del darrer emplaçament de la notaria. A l’amillarament del dit any es fa constar que “La Notaría” són els baixos d’una casa (s/n) de la “Plaza de la Constitución”, propietat d’Antoni Casamor i Huguet. En els afrontaments d’una altra casa de la plaça s’anomena la “ex-notaria” i per ells hem pogut deduir que l’última oficina notarial de Navata estava situada en els baixos de la casa situada just a l’angle nord-est de la Plaça de la Vila. (AMN)

 

La muralla

Secció de la muralla i carrer fora muralla

La població sorgida al voltant de l’hospital, va esdevenir des d’època baix-medieval el centre del terme de Navata, important com a punt estratègic, com a lloc de pas i de defensa contra la penetració de possibles invasions, al sud de la carena pirinenca. Va ésser protegida aviat per un recinte fortificat.

Si tenim en compte que el nucli de la vila sembla que ja devia ésser ben consolidat cap a final del segle XIII, cal suposar que l’obra defensiva no és pas posterior al segle XIV. Potser data del regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) quan es crearen i renovaren moltes fortificacions. Algunes notícies esparses semblen confirmar-ho. L’any 1385 va sojornar a Navata l’infant Joan-futur rei Joan I-, fill de Pere el Cerimoniós. Pels anys 1389 i 1390 en motiu dels enfrontaments contra els invasors del comte d’Armanyac, es parla repetidament dels murs de la vila de Navata.

La plaça forta de Navata va ésser presa l’abril de 1463 per Pere de Rocabertí, al servei de Joan II, durant la Guerra Civil. Al segle XVI les muralles continuaven en ple ús. Quan Felip III va  concedir privilegi per cobrar impost sobre la carn als habitants de Navata, aquests manifesten que tenen el patrimoni molt arruïnat pels serveis de guerra a que es veuen obligats “…ultra del  que són forçats de reparar les muralles de la dita vila”.

Carrer de fora muralla

El recinte fortificat d’origen medieval ja era inútil a la primera meitat del segle XVII. L’any 1638 es va decidir aixecar la nova església parroquial sobre una part del costat de llevant de la muralla i els seus valls, enderrocant-la en bona part i utilitzant les seves pedres per a la construcció del temple. Durant la Guerra de Successió la vella fortificació feia més nosa que servei, doncs l’any 1707 el sots-veguer de Besalú va fer una crida als jurats de diferents pobles de la contrada perquè acudissin amb gent “bons per treballar en las morallas de Navata y algun mestra de casas si ni ha y alguna barrina per fer barrinades en dita moralla y aportarán també la pólvora se haura de menester per fer ditas barrinadas…”. Es tractava, evidentment, de destruir les parts que quedaven dempeus de la fortificació, que havia quedat obsoleta. (16) La destrucció de les muralles degué ésser força eficient. Després d’aquella data, la construcció de nous edificis i altres intervencions han deixat només escassos vestigis de l’antic recinte fortificat. Això no obstant, els dits vestigis i la configuració del nucli urbà encara ens permeten seguir amb molta seguretat el perímetre del recinte fortificat medieval. El recinte tenia una planta trapezoïdal, aproximant-se al rectangle, amb els costats més llargs a llevant i a migdia. Les restes identificables són totes de fragments de murs més o menys aparents, fets amb carreus grans, de conglomerat. No s’ha conservat cap rastre de les torres ni dels portals, però d’aquests se’n pot suposar l’emplaçament, com veurem (vegi’s el plànol corresponent). A llevant ja hem dit que bona part de la muralla va quedar desfeta en construir-se la nova església parroquial a la primera meitat del segle XVII, sobre els valls i els murs segons consta documentalment. La gran església parroquial -l’edifici preeminent avui a la vila- es va construir “sobre els valls de la muralla” en tres etapes, de llevant cap a ponent, acabades, respectivament, l’any 1646, el 1667 i el 1684, amb actuacions encara posteriors, de 1694 (campanar), 1731 (extrem de ponent de la volta i cor), 1746 i 1762 (decoració de la façana). (17) Ha passat desapercebut a les monografies publicades que a l’extrem sud de la façana hi ha una làpida commemorativa de l’inici de la seva construcció, de l’abril de 1682. (AP. I) Un tram de muralla de molt gruix i grans carreus incideix al costat de tramuntana de l’església. Es visible des dels patis de les cases d’aquest indret, i a la Placeta de Sant Antoni des d’intramurs. Des de la plaça de l’Era de l’Obra -al costat de migdia de l’església, nom que fa referència a l’obra del temple-, seguint fins al sud-est, on el recinte devia fer diverses inflexions, no hi queden restes. Es pot suposar que aquest sector de muralla va ésser enderrocat per aprofitar-ne les pedres per bastir l’església propera. En els seus paraments es nota de manera clara aquesta reutilització.

Al costat sud del recinte, al Firal (ara Plaça de Sant Antoni) es veuen dos grossos fragments de mur, a cada costat de la plaça, entre els caps dels carrers dels Ametllers i Empordà. L’orientació dels dits murs no és coincident i demostra que entre ambdós hi hauria elements constructius que ara desconeixem. Les façanes del carrer de la Muralla presenten diferents testimonis del parament de la fortificació, amb una espitllera. A l’extrem del dit carrer, ja al sector de ponent del recinte, les restes de mur visibles formen unes inflexions que insinuen l’existència d’una possible torre o element d’angle. En aquest segment occidental, apareixen clars testimonis del mur a la Placeta del Gorg o de Sant Roc, amb una espitllera mig soterrada per l’elevació actual del nivell del terreny. En els horts situats a continuació, hi ha diferents vestigis del llenç, rectilini fins a l’angle nord-oest del recinte.

 

Restes de muralla i torre

Del costat nord de la fortificació queden rastres de la base del llenç a la Plaça de l’Escultor Casamor. Han estat recuperades gràcies al recent projecte d’ordenació i adequació d’aquest espai urbà. Altres restes són visibles a les façanes del tram septentrional del carrer de la Presó, amb una orientació no coincident amb les anteriors, d’una manera semblant al que succeeix amb els murs del Firal, al sector de migdia, ja esmentats. Diferents característiques d’aquestes restes, relativament escasses, i la trama urbana de la vila, ens fan pensar en la possibilitat de torres angulars i de quatre portals, potser també defensats per torres, o en la disposició de torre-portal, gens estranya als recintes baix-medievals del país. Les portes de la muralla de Navata pensem que estarien situades als quatre punts cardinals, d’acord amb les vies principals que creuen el nucli: als caps del carrer Gran, a ponent (vora l’inici del carrer Perolers, comunicant a extramurs amb l’espai del Gorg i extrem del carrer Nou), del carrer de Sant Antoni o bé el de la Presó, a tramuntana (a nivell de Can Casamor), dels carrers Empordà i dels Ametllers, a migdia (comunicant a extramurs amb l’espai del Firal), i a l’indret on es construí l’església, seguint el traçat del carrer de Sant Pere, a llevant (que donaria a l’espai de l’actual carrer de la Creu). D’algun dels suposats portals i torres per ara no n’hem trobat cap testimoni documental, però d’altres en tenim notícies, si bé d’època tardana. En els documents notarials que resumim (AP. II i III) hi ha referències del segle XVII sobre el “portal dels Valls” (1654), del carrer que va de la Plaça Pública al “portal d’en Ballart” i de la torre d’aquest portal i de la muralla i els valls propers (1657), de l’Hort dels Valls (1659) i del “portal del Batlle” (1657). Aquest darrer ens el situa el seu nom; és l’entrada que hi havia d’haver al Firal, als caps dels carrers Empordà i Ametllers. En aquest lloc hi ha Can Moragues (nº 5 del carrer Empordà i 1 i 2 de la Plaça Sant Antoni o Firal), notable casa pairal dels segles XVI i XVII. Del segle XVI fins entrat el XVIII la família Moragues ostentava el càrrec de “batlle natural” (hereditari) de la baronia de Navata; per tant, el portal dit “del Batlle” ha d’ésser el que es trobava vora d’aquesta casa.

L’emplaçament del portal dit aleshores d’En Ballart i la torre que el defensava s’identifica sense dubtes pels documents que reportem, sobretot per la cessió feta per Joan Ballart (dit Ballart del Gorg) a Miquel Riera de 17 de maig de 1657 que hem transcrit íntegrament. (AP. III) S’hi anomenen els valls, la muralla, el portal i la seva torra. Com que el topònim del Gorg (on hi ha la placeta del Gorg o de Sant Roc) ha perdurat, sabem que aquest portal i torre s’havien de trobar al costat de ponent del recinte, al final del carrer Gran. Finalment, el portal dels Valls, si tenim en compte que a la data del document que el cita la nova església parroquial ja estava en gran part construïda, podríem suposar, per eliminació, que seria l’entrada situada al costat de tramuntana del recinte, al final del carrer de Sant Antoni. Naturalment, possibles futurs treballs arqueològics podrien esclarir molts aspectes de la muralla ara desconeguts. Ens semblen punts interessants en aquest sentit l’àmbit entre el cap del carrer Perolers i el Gorg, on sabem que hi havia la torre i portal d’en Ballart, també el del carrer de la Presó, a la sortida del carrer de Sant Antoni, i molt especialment la zona del Firal. En aquest darrer indret, l’amplitud de l’espai d’extramurs i la configuració abans esmentada dels segments de muralla conservats, fan molt possible la descoberta de l’estructura, segurament de porta i torre, del portal del Batlle i les seves defenses.

 

 

 

La trama urbana: carrers i places

El nucli urbà de la vila de Navata, com hem dit abans s’organitza al voltant de dos eixos principals que es troben i s’encreuen a la Plaça de la Vila, situada al punt central: el carrer Gran i el de Sant Pere, d’oest a est, i els carrers de la Presó i Empordà, de nord a sud. Aquesta distribució ens podria fer pensar en un projecte de nova població unitari i racional, com per exemple el que s’aprecia en algunes viles medievals sota el poder reial, com ara Torroella de Montgrí i Palamós, a l’Empordà. Però de cap manera és així; les diverses amplades dels carrers esmentats, la sinuositat del carrer Empordà, la importància dins el sistema d’accés a la vila que degué tenir el carrer Sant Antoni i, sobretot, la irregularitat del traçat de les altres vies ho desmenteixen del tot. El nucli de Navata va créixer en una cruïlla, al llarg dels viaranys que arribaven a l’hospital i la seva plaça, concentrant-se després dins la muralla de manera força desordenada i espontània, com és propi de la majoria dels nuclis medievals. En el plànol “Cronologia del creixement urbà del nucli” s’hi ha grafiat la informació que aporten les dates que s’han conservat a les façanes i interiors dels edificis. (AP. I) La distinció per períodes de vint anys, des de 1568, permet tenir una idea del procés d’implantació o assentament de l’hàbitat i de la renovació arquitectònica habitual dels segles XVII i XVIII. El traçat urbà de la vila, a l’antic espai d’intramurs, entenem que només ha estat alterada en unes parts del sector de llevant i el sud-est, degut a la construcció de la nova església parroquial de Sant Pere, utilitzant un considerable tram de muralla com a pedrera, i el cementiri parroquial i la “Casa de l’Obra i escola” que en desaparèixer han deixat l’Era de l’Obra configurada com una plaça de certa amplitud. A tota la part restant del nucli s’ha conservat la distribució dels carrers i places d’origen baixmedieval,

exceptuant només l’actual espai de la Plaça Escultor Casamor que degué estar ocupada en origen per un grup de cases i un parell de carrerons, prop de l’angle nord-oest de la muralla. També han estat força respectats els noms antics dels carrers. El carrer de Sant Antoni ja apareix citat amb aquest nom abundantment als segles XVI i XVII; la plaça és anomenada habitualment “la Plaça Pública”. Al segle XVII trobem el carrer de Calderers que ha mantingut aquest nom fins avançat el segle XX (encara se’n deia així l’any 1955). El canvi per carrer de Perolers no sabem a quin motiu respondria; potser popularment ja era anomenat així, perquè el nom vell i el nou són sinònims. Més endavant trobem el carrer de la Presó (avui del Pare Planas en el seu tram més llarg). Als segles XVII i XVIII molts vials de vegades no són fàcils de situar perquè són coneguts i citats simplement com a carrario o vico publico o bé pel nom de la família més coneguda que hi habitava (el carrer d’en Pagès, “lo carrer d’en Bremon baxador”) i també per la direcció: el carrer que va al portal dels Valls, el carrer que va de la Plaça Pública al portal d’en Ballart (evidentment l’actual carrer Gran). Al segle XVII hi ha referències a “Lo carrer de la Mitjavila” i del mas “La Mitjavila” dins la vila de Navata, en relació a una família de cognom Mitjavila, ja documentada als segles XIV i XV. (AHG) Pel topònim havíem pensat que es pot tractar de l’actual carrer Empordà. Però a les fitxes o cèdules d’amillarament de l’any 1879, on es fa constar l’apel·latiu tradicional de les cases, que pot ésser ben diferent del nom del propietari, hi figura la casa dita Mitjavila (aleshores propietat de Maria Llovera) al carrer dels Ametllers nº 3. (AMN) Probablement, doncs, el carrer Mitjavila del segle XVII seria l’actual dels Ametllers. Els noms dels carrers Empordà i Ametllers no semblen molt vells. Els trobem, però, l’any esmentat, juntament amb els altres del nucli antic. Ens sembla que pot ésser una informació històrica més deixar la toponímia urbana en la forma castellana utilitzada oficialment aquell any 1879: Plaza Constitución, carrers San Antonio, Cárcel, Caldereros, del Puente, Grande, Almendros, Ampurdá o Ampurdán, Muralla, de la Iglesia, Plazuela de San Antonio. En aquesta època -darrer quart del segle XIX- els eixamples fora de l’antic recinte murat, es concreten al carrer de Detrás de la Iglesia (actual carrer de la Creu), vers llevant, el carrer Nou, cap al sud, i de la Carretera, al nord, amb el nou traçat de la carretera de Figueres a Besalú. (AMN) Entrat el segle XX, sobretot a la segona meitat, els eixamples s’aniran expandint, amb cases i magatzems, primer escampats i després més compactes, i amb els nous equipaments socials, escolars i esportius. Així neixen o creixen els carrers del Carme, de les Escoles, de la Creu, cap a llevant, els del Pedró i del Castell, Canigó, vers el sud i sud-oest. Més recentment encara, s’han anat estructurant els carrers batejats amb els noms de Figueres, Canelles, Ordis, al sud i sud-est o els de Vilanant i Besalú cap al nord, enllaçant amb la Carretera, en un procés de creixement de la població força sostenible i gens excessiu. Navata ha rebut, com és lògic, el fenòmen de les segones residències i en el conjunt del terme municipal l’abandó i, alhora, la restauració d’algunes velles masies i la presència d’un conjunt privat de dimensions considerables de caràcter lúdic, esportiu i turístic.

 

Sigles utilitzades:
ACA = “Arxiu de la Corona d’Aragó”, Barcelona
ADG = “Arxiu Diocesà de Girona”
AHG = “Arxiu Històric de Girona” (Fons Notarial de Navata)
AMN = “Arxiu Municipal de Navata”, Casa de la Vila de Navata